Sona el telèfon, el pare mira la televisió: “Fill, digues que ara no hi soc”. En un museu a l’hora de comprar les entrades: “Filla, digues que només tens 10 anys”. Us sonen aquestes situacions? Tots hem mentit algun cop intencionadament per algun motiu, però, per què ho fem?
Què són les mentides?
Les mentides són accions voluntàries i intencionades per ocultar la veritat.
A totes les edats mentim de la mateixa manera?
Durant l'època de la Llar i Educació Infantil, on els nens encara barregen realitat i fantasia, les mentides o bromes s'anomenen mentides naturals. Aquestes mentides encara no han de preocupar perquè són innocents. A partir aproximadament dels set anys, i sempre tenint en compte la maduresa de cadascú, els nens i nenes ja tenen la capacitat de diferenciar correctament entre la realitat i la fantasia. Llavors, podem dir que ja han desenvolupat la consciencia moral: menteixen intencionadament i saben que és negatiu.
Davant aquestes mentides, cal estar alerta i procurar entendre per què les diuen i/o com els podem ajudar. Alguns dels motius podrien ser:
- Frustració: aquell nen/a que diu que fa o té moltes coses però que en realitat no pot tenir. Amagar la veritat és una manera d’ocultar-se de la realitat quan aquesta no és com ells voldrien. Pot passar quan no es senten a gust amb ells mateixos o amb el seu entorn. Per exemple: “Saps que el meu pare és jugador professional de futbol?”.
- Per evitar un càstig: els nens/es amaguen l’error per evitar les conseqüències: “Qui ha tirat l’entrepà a la brossa?”, “Jo no!”.
- Cridar l'atenció: es pot produir en moments que els nens/es es sentin desatesos: “Tinc mal de panxa” i al cap de cinc minuts, “tinc mal de cap” i, encara més tard, “tinc son”.
- Excés d'exigència: quan el llistó és massa alt pot ser que els nens menteixin per no “fallar” a l’adult. Família: “Com creus que ha anat l’examen? Nen/a: “Segurament bé...”.
- Imitació: quan per exemple un nen/a veu que un adult utilitza una mentida per treure’n benefici tendeix a imitar-ho. Família i fills/es que arriben tard a l’escola: “Hem arribat tard perquè no podíem obrir la porta del garatge, oi fill?”.
- Per aconseguir algun benefici. Mestre: “Qui hagi acabat la feina, ja pot anar a jugar”, i el nen/a contesta: “Ja he acabat... “.
Per tal d'ajudar els nens/es a no mentir hi ha dos aspectes claus: confiança i educar en la sinceritat, tan a l’entorn familiar com a l’escola. Cal que els adults demostrin amb freqüència que confien en els nens/es. Per això, per ajudar als més petits, és molt recomanable:
- Ensenyar al nen/a que mentir i les seves conseqüències són negatives. És important que vegin que una mentida pot fer mal als altres i que en canvi la veritat té molt valor.
- Reforçar l’autoconfiança i l'autoestima dels nens per evitar que menteixin per ser acceptats. Demostrar als nens que són valorats i estimats sense que hagin d’exagerar res.
- No mentir. Cal donar exemple. És preferible que si no sabem una cosa del cert contestar: “no ho se” o “ho miro, i t’ho dic”, que no pas mentir.
- Donar l’oportunitat de ser sincer: reforçar la sinceritat i la valentia de reconèixer quan s’ha dit una mentida.
- Analitzar si s’està portant a terme una educació adequada o s’està sent massa estricte, ja que això pot fer entrar el nen en un estat de por. Per això, cal que els càstigs siguin mesurats i adequats. Fins i tot, la solució no sempre és un càstig: en algunes situacions és millor entendre les raons per les quals han mentit i reconèixer el valor de la sinceritat. A vegades, inclús és suficient recordar que estàs molest per les seves accions i que t’ha decepcionat.
No hi ha un solució exacte perquè els nostres fills/es no diguin mentides però sí que podem donar pautes per millorar la sinceritat i ajudar a aprendre dels errors sabent que formen part del procés educatiu. Com diu la dita, “s’atrapa abans un mentider que un coix”, oi que és curiós? Doncs sí, qualsevol mentida, s’acaba sabent.
Anna Gámez, Montse Baliu i Pol Cantero